El Llibre
Espills Trencats. Mario Sasot.
Des de que van sortir noticies del llibre, del autor amb arrels a Saidi, em
venia fent dentetes.
Per fi el vaig tenir per internet procedent
de la llibreria Serret del Matarranya
A llegir veig la meva pròpia sensibilitat
viscuda en aquell temps en cada tros d'aquests espills trencat.
Aquelles mares dels nostres pares, tan dures,
tan severes, tan respectades. havent viscut mil calvaris, eren els pilars de la
família, el model dels seus fills .
Amb les
faldetes negres llargues pixaven dretes, com ningú ho ha sabut fer mai. La meva
em va ajudar a néixer; la seva germana, veïna de casa, em prohibia
jugar a l'espartenyeta amb una pedra, i a
brincar amb un vencill, ella m'ensenyava
a fer mitja a la bora del foc.
L' absència d'aquestes iaies van ser les primeres
experiències de persones que se’n anaven per a no tornar.
A llibre també hi ha un trosset de vidre en aquest
sentit, la mort d’un xaval del poble i com van quedar els amics. Em va
reflexar la trista sensació del deixar de respirar una nena de dos
anys a casa de la amiga on anava a jugar. Teníem 7 anys- Va ser un misteri
tan gran...que no es podia empassar, la tristesa de la família al estiu
quan s'anava a viure al camp i les coronetes de
flors que es feien per tots sants.
El primer impacte emocional és en el tros
d’espill del començament mateix. "Ho havia fet". Un home s'havia tret la vida. Reflexa les imatges de quan al poble algú s'havia tirat al canal, o penjat d'una
arbre. El poble quedava impactat i la canalla no sabíem ben bé que passava.
Es veu a traves dels anys que es un degoteig constant, algú decideix anar-se’n
deixant el misteri al seu voltant. A les persones properes queda el dubte de si
haguessis pogut fer alguna cosa, ajudar a temps...però qui sap si han estat tan
valents de triar el seu moment de marxar.
Va tornar el record de la tronca de nadal,
cagant tarrons i pixant vi blanc, sembla que eren costums de sempre, on els
grans se ho passaven encara millor que els petits, tan il·lusionats,
tan innocents.
La ilussiò de les retrobades amb les famílies
de fòra, quan venien per celebracions, els de Begues, la Bonanova,
Argentona u Mataro era tot un temps màgic que al acabar donava
tristor.
Fos on fos la severitat de les escoles, on
no podíem parlar, era semblant. Així com els càstigs o alguna bufetada
inevitable quan ens agafaven ganes de riure sense saber perquè,
u ens enviàvem paperets amb continguts innocentment indecents. Un
dels albarots amb riatlles va ser al llegir al tercer llibre
d'aprendre'n la paraula "culos" al començament de línia. A puro
d' amenaces i perill de bufetades li vam ensenyar a la mestra, que ens va
explicar molt solemnement com era
continuació de la línia anterior on començava la paraula "obsta-" amb una ratlleta que vol dir que continua.
En
un trosset de mirall, es troba la lògica infantil de sempre, on
"la calle Latassa" tenia que ser la "calle del
vaso", com als primers escrits posàvem
"tenemos dos gatos y un goso", la cua tenia que ser les calces
de la somera, o la pell tenia que ser la pella.
Com
es evident a cada vidre trencat si hi veu una imatge pròpia.
Una
surt de cap per avall: Que valents i emprenedors van ser els pares del
autor, deixant terres i poble, canviant de vida pels fills. En el nostre cas,
això era impossible, érem els fills els
que teníem el destí marcat d'haver de marxar a casa de familiars a
Catalunya a guanyar-nos la vida. Això si, sempre ens van fer anar a
l’escola fins a la edat que tocava, i inclús van fer cas a la
mestra per que un grupet féssim el batxillerat.
En un tros d'espill
ben gran, es reflexa la lluita de la Universitat de Saragossa per una democràcia ,
i es retorna la imatge de la de Barcelona amb la mateixa actitud. Assemblees,
reunions, ocupacions... no es que fossin il·legals -no ha havia
cap llei al respecte-, eren clandestines, tota actitud de lluita política
estava prohibida i la Universitat es tancava de tant en tant ocupada per
la policia.
Per això es profundament
indignant que després de molta lluita amb risc, una transició, una normalització
de tots el partits, una Constitució redactada per tot el ventall de mentalitats
i aprovada pel poble, molts que se ho han trobat tot fet ,acusen de règims
anterior als que no pensen com ells.
Que mes voldriem, que hi hagués la capacitat de dialeg i consens d'aquell temps per posar les coses al día.
Presentació del llibre a Sabadell
J. Motis P
