Sempre suposen una separació els comiats. Separació, de vegades, per espais de temps curts, d’altres, per un distanciament de temps llarg. I els comiats per sempre.
Les llargues distancies, i temps, produeixen tristesa.
Davant del que diríem “recta final” de les persones que ens son properes sempre sembla que s’hagi d’estirar mes aquesta recta.
- Al acomiadar per darrera vegada a una persona de molt pes a la família, convençuda li vaig dir que no es rendis, que tornaria. Al arribar a una estació hi havia un diari de la ciutat, amb una novena, nou Ave Maries, nou dies. Actualment no crec en cels ni divinitats, però vaig comprovar que encara recordo l’ Ave Maria complerta, com que era per coses que semblessin
impossibles…em vaig passar el viatge rezan.
Als dos dies, si que hi vaig tornar, sí, però al enterrament.
,- Un darrer estiu, fa pocs anys, vaig visitar la mare de la meva amiga de tota la vida,,tenia 96 anys, estava molt apagadeta, tapada al sofà. Al veure’m es va il·luminar, va fer una gran rialla, tenia no mes la pell a la cara, conservant la seva expressió. Va dir el meu nom i con-nom varies vegades, em va preguntar pels fills i si veig “al home” (ex_marit). Massa que el tinc que veure, li vaig dir, no va parar de somriure. Ens varem agafar les mans, de primer moment semblaven ossos gelats, desprès es van anar escalfant.. Al anar-me’n va dir que ja ens veuríem al cel. -Jo, “de cap manera que al cel no si hi aniré”, aquí la tornaré a trobar, convençuda de que així seríe. Va morir aquell setembre, ja no la vaig veure mes.
- Un altra de mes de 90 anys, una tieta que sempre havia fet molta ombra a la família, amiga dels pares, protectora i segona mare dels nebots. S’ em feia costa amunt anar-la a veure, havia passat tragèdies importants.
La vaig trobar tan maca, tan sancera... Varem poder parlar de tot i em va transmetre una forta serenitat. Tenia el cap molt clar, sempre es va distingir pe una intel·ligència natural i bona persona, estava igual. Era guapíssima, tenia les faccions de la Grècia clàssica, perfectes. Era com una història molt llarga , molt gràfica. Vam estar parlant mes d’ una hora de tots els temes, quan ens vam trovar a Barcelona feia anys, dels nois seus i meus, del treball, de les famílies. Va ser una visita gratificant per totes dues. Pensava que encara la podria visitar moltes vegades Allà sentadeta semblava que estava molt bé. Es veu que tenia problemes de mobilitat i els òrgans li funcionaven amb deficiència.. Va ser la darrera trobada.
Sempre s’ ha fet debats sobre el que hi ha després de que una persona s’ en va. El creure en ànimes. cels, o reencarnacions, segurament es una autodefensa humana per no acceptar la desaparició total, el tenir una esperança que en algun lloc seran. Tan de bo.
Si ens agafem no mes al que veiem…
El que si queda tangible és el que ens han transmet les persones, el físic, el que hem après d’ elles, la manera de ser. El sentiment i el record, això queda pressent algunes generacions.
Podem recordar les seves cares, somiar-les, imaginar-nos que els hi parlem, però tot això és dintre nostre no més
J. Motis P.
