Les llargues distancies, i temps, produeixen tristesa.
Davant del que diríem “recta final” de les persones que ens son properes sempre sembla que s’hagi d’estirar mes aques tram.
Als dos dies, si que hi vaig tornar, sí, però a l'enterrament.(6 gener 2009)
,2-Al estiu, 2010 vaig visitar la mare de la meva amiga de tota la vida, -la Carmina-,tenia 96 anys, estava molt apagadeta, tapada al sofà, al veure’m es va il·luminar, va fer una gran rialla, tenia no mes la pell a la cara, conservava la seva expressió. Va dir el meu nom i con-nom varies vegades, em va preguntar pels fills i si veig “al home” (ex_marit). Massa que el tinc que veure, li vaig dir, no va parar de somriure. Ens varem agafar les mans, de primer moment semblaven ossos gelats, desprès es van anar escalfant.. Al anar-me’n va dir que ja ens veuríem al cel. -Jo, “de cap manera que al cel no si hi aniré”, aquí la tornaré a trobar, convençuda. Va morir al setembre, ja no la vaig veure mes.
3- Un altra de mes de 90 anys, una tieta que sempre havia fet molta ombra a la família, amiga dels pares, protectora i segona mare dels nebots. S’ em feia costa amunt anar-la a veure, havia passat tragèdies importants.
La vaig trobar tan maca, tan sancera, vam poder parlar de tot i em va transmetre una forta serenitat. Tenia el cap molt clar, sempre es va distingir pe una intel·ligència natural i bona persona, estava igual. Era guapíssima, tenia les faccions de la Grècia clàssica, perfectes. Era com una història molt llarga , molt gràfica. Vam estar parlant mes d’ una hora, de tots els temes, quan ens vam torbar a Barcelona feia anys, dels nois seus i meus, del treball, de les famílies. Va ser una visita gratificant per totes dues. Pensava que encara la podria visitar moltes vegades Allà sentadeta semblava que estava molt bé. Es veu que tenia problemes de mobilitat i els òrgans li funcionaven amb deficiència.. La van enterrar a l’ agost 2010. Va ser la darrera trobada.
Sempre s’ ha fet debats sobre el que hi ha després de que una persona s’ en va. El creure en ànimes. cels, o reencarnacions, segurament es una autodefensa humana per no acceptar la desaparició total, el tenir una esperança que en algun lloc seran. Tan de bo.
Sempre s’ ha fet debats sobre el que hi ha després de que una persona s’ en va. El creure en ànimes. cels, o reencarnacions, segurament es una autodefensa humana per no acceptar la desaparició total, el tenir una esperança que en algun lloc seran. Tan de bo.
Si ens agafem no mes al que veiem…
El que si queda tangible és el que ens han transmet les persones, el físic, el que hem après d’ elles, la manera de ser. El sentiment i el record, això queda pressent algunes generacions.
Podem recordar les seves cares, somiar-les, imaginar-nos que els hi parlem, però tot això és dintre nostre no més.
*********************
TENÍA A PUNT UNES CARTES DE LA REVISTA TDF, PER DARRERS DE SETEMBRE, ACABAMENT DE L'ESTIU.
MIRANT EL COMENÇMEN DEL BLOG HE COPIAT AQUEST POST. HI HA UN ALTRE ACOMIADAMENT DE PES al juliol de 2013
- La tieta més gran de la familía,
- La que sempre, en totes les etapes de la vida, havía estat pressent en tot el que ens passava, de bo, i encara més , de dolent.
-La que va estar al costat del pares quan s'en van anar,
-La que tenía la porta oberta , la casa seva era de tots.
- La que va veure marxar al seu fill, estimat cosí , al 2012
-la que després d' aquell moment, confonía el passat i el pressent
-La que ens va fer sentir com una mossegada a l' exitència, el mon que gira, on uns van i els altres venen.
-La del comiat amb barreixa de llàgrimes, escoltant "El cant dels ocells"
Serveixen aquestes línies per homenatge a ella i el seu record.
"Cuando se cierra una puerta en la tierra, se abre una ventana en el cielo". Ojalá fuera cierto
J. Motis P.
