Leyendas populares

Legendes de pobles.
Al estiu, al camp, prenent la fresca de cara al cel, amb el perfum

de truita de carbassó en el ambient, miravem les constel-lacions i escoltavem llegendes dels pobles i de bruixes que per sempre ens van quedar dintre:
-Dèien que a Castillonroi hi havia una bassa al mig del poble. Teníen molta devoció a la Verge. Quan era lluna plena, es reflexía a la bassa i creien que era Ella que els visitava. Li portaven tota mena d’ obsequis florals i de menjars. Una dona portava uns ous i al arribar a la bassa una pubilla cantava ¡put, put! ¡put!, put!,La dona

va contestar:“ No senyora,no,que del diason”

-I ...l’home d’ Altorricó que tenia la filla a Barcelona, la primera vegada que hi va anar en tren, al arribar a l`estació anava preguntant a la gent -”Han vist a Maria nostra, per astí?...
 -U...a Albelda  que hi havía un llantaÏm dalt del campanà on van hi van fer pujar un somer lligat pel coll per a menjar-se’l.
 Pujava molt content, rient i tot.


Com a la Ribagorça que a una vall molt fonda vivia una gent que antigament no s’ havien mogut mai d’allà. Per un problema de salut, la dona va tenir que viatjar a un poble mes gran, el capellà del poble la va acompanyar
 a cavall d’ una mula. Van pujar de la vall a la part alta, on es veia una extensió amb l’ horitzó al fons… La dona es va quedar assombrada.-¡¡ “Pus si que é gran lo mon” !!, va dir.

Abans de que arribés l’ electricitat als pobles, era uns temps de foscor, misteri, que tot quedava negre quan es feia de nit. La llum del candil d’oli era molt tènue i bellugadissa. Allà les bruixes i esperits es trobaven en la seva salsa.

En aquest ambients, el misteri fomentava l’ espiritualitat d’ una manera ingènua, cosa que aprofitaven el poderosos del moment per utilitzar a la gent segons els seus interessos.

De tota manera a tot arreu i sempre la gent ha tingut enginy.

Diu que a Albelda fins i tot sabíen quants cabassos de terra tenía el tossal de sant Sebastiá.

Josefina Motis. Febrer 2010