Davant del que diríem “recta final” de les persones que ens son properes sempre sembla que s’hagi d’estirar mes aquesta recta.
- Al acomiadar per darrera vegada a una persona de molt pes a la família, convençuda, li vaig dir que no es rendis, que tornaria. Al arribar a una estació hi havia un diari de la ciutat, amb una novena, nou Ave Maries, nou dies. Actualment no crec en cels ni divinitats, però vaig comprovar que encara recordo l’ Ave Maria complerta, com que era per coses que semblessin impossibles…
Als dos dies, si que hi vaig tornar, sí, però al enterrament. ,- El darrer estiu, vaig visitar la mare de la meva amiga de tota la vida, -la Carmina-,tenia 96 anys, estava molt apagadeta, tapada al sofà, al veure’m es va il·luminar, va fer una gran rialla, tenia no mes la pell a la cara, conservava la seva expressió. Va dir el meu nom i con-nom varies vegades, em va preguntar pels fills i si veig “al home” (ex_marit). Massa que el tinc que veure, li vaig dir, no va parar de somriure. Ens varem agafar les mans, de primer moment semblaven ossos gelats, desprès es van anar escalfant.. Al anar-me’n va dir que ja ens veuríem al cel. -Jo, “de cap manera que al cel no si hi aniré”, aquí la tornaré a trobar, convençuda. Va morir al setembre, ja no la vaig veure mes.
Sempre s’ ha fet debats sobre el que hi ha després de que una persona s’ en va. El creure en ànimes. cels, o reencarnacions, segurament es una autodefensa humana per no acceptar la desaparició total, el tenir una esperança que en algun lloc seran. Tan de bo.
Si ens agafem no mes al que veiem…El que si queda tangible és el que ens han transmet les persones, el físic, el que hem après d’ elles, la manera de ser. El sentiment i el record, això queda pressent algunes generacions.
Podem recordar les seves cares, somiar-les, imaginar-nos que els hi parlem, però tot això és dintre nostre no més.
Josefina Motis Novembre 2010