LA SILLETA Memòries

Rebut el llibre sede Susana Antolí, “Memòries d’un Altre Segle" al 2006. Es de Beceit, comarca del Matarranya. Sent de la LLitera ens podem identificar molt amb aquestes històries dels nostres pobles,de les nostres families, que tan embadalides escoltavem.

 No més de veure el retrat de la tapa m´ha desencadenat moltes vivències. Una nena amb una cadireta, tan típica, nosaltres diguem silla o silleta. Per cert, aquesta nena anava molt mudadeta amb botes i tot, nosaltres molt més cap aquí, portavem espardenyes mes temps esbocinades que noves. Amb les sabates dels diumenges, quan les teniem, es fèien nafres als peus i quedaven glaçats.
Y la “SILLETA” ...Al poble hi havia el saguer, que fèia cistelles, panistres, banastros i d’altres utencilis, el guadicioner per cosir i fer estris de cuir, i un que fèia canyisos i cadires de totes les mides.
Jo sempre vaig tenir “la silleta” la portava agafadeta i anava a tot arreu. Quan sortia de l’escola me l’emportava al “riconet” on les dones cosien prenent el Sol els pedaços tan ben posats a la roba vella. Allà demanava dos o tres vagades el berenar, que era pa amb oli i sal o amb xolleta al seu temps, les dones em deien que ja havía berenat, pero jo insistia en que avans havía sigut l´esmozar

 del berenar cosa que fèia molta gràcia, i mes a la meva mare, de que fos tan menjadora.
Al costat del “rinconet” hi havia un casalot, dos o tres cases en ruïnes -sembla que a tots els pobles hi havia molts pedregals-. Un dia, quan passava pel segon berenar, catacric, catacroc, enronsant-me amb “ la silleta”, vaig anar paret avall, em vaig espantar molt pero vaig tornar a pujar com una fletxa amb la silleta agafada tan noves les dues com avans de rodolar. Les dones s’en van fer creus.
Han estat una constant a la meva vida, els ensurts, l’aguant, la recuperació i la fortalesa Totes les hitòries servixen perque cada persona pugui anar-se fent cami amb fermesa.
La SILLETA,” també ha estat una constant a la meva vida, ara que hi penso. Quan no la podía tenir on estava en vaig regalar una a la meva mare y un altra a una amiga perque s´en recordés del nostre poble i de son iaia molt gran.
Tan aviat vaig viure al meu domicili vaig tenir la silleta de la que ja no s´aguantaven els barrots.
 Pels voltants del meu Sant al 2006 m’en vaig regalar una. 50€ valen avui en dia, pintadetes i tot.
L’autora del llibre esmenat, podía quedar decebuda de que es quedin els comentaris amb la imatge de la tapa despres de recollir tanta informació del ambient, de la familia d´avans i expressar-ho tan bé, pero, es que “La silleta” pot ser el simbol de tots els records que et fa reviure el contingut.

Josefina Motis  P-

Barcelona, 21 de Maig de 2006