DE CARA AL INFINIT

  

 DE CARA AL INFINIT

Era un home antic, de 1906 d’ aspecte fort , pensament nítid, natural, intel•ligent.
Sempre en tenia una per explicar, li agradava i en sabia.
Sota la lluna d’ estiu, de cara al infinit farcit d’estrels, explicava, primer als seus fills i desprès als seus nets, el firmament, algunes constel•lacions, la Via Láctea o “Camino de Santiago"
I molts comptes amb toc personal que ens feia viure con si ho estesi’m veient.

Mes enllà , al cobert senzill del camp pampallugava la llumeta del candil d’oli i venia una intensa olor a truita de carbassó.
 Eren aquells moments de la vida, que, per sempre, ens han situat amb els peus a la terra i el cap al cel. Amb una espècie d’ intensa fòbia a la foscor, també, per sempre.

       J. MOTIS P.