Espills Trencats. Mario Sasot. Societat Rural

El Llibre Espills Trencats. Mario Sasot.

  Des de que van sortir noticies del llibre, del autor amb arrels a Saidi, em venia fent dentetes. 

  Per fi el vaig tenir per internet procedent de la llibreria Serret del Matarranya

  A llegir  veig la meva pròpia sensibilitat viscuda en aquell temps en cada tros d'aquests espills trencat.

 Aquelles mares dels nostres pares, tan dures, tan severes, tan respectades. havent viscut mil calvaris, eren els pilars de la família, el model dels seus fills .

 Amb les faldetes negres llargues pixaven dretes, com ningú ho ha sabut fer mai. La  meva  em va ajudar a néixer;  la seva germana, veïna de casa, em prohibia jugar a l'espartenyeta  amb una pedra,  i  a brincar amb un vencill, ella  m'ensenyava a fer mitja a la bora del foc. 

L' absència d'aquestes iaies van ser les primeres experiències de persones que se’n anaven per a no tornar.

A llibre també hi ha un trosset de vidre en aquest sentit, la mort d’un xaval del poble i com van quedar els amics.   Em va  reflexar  la trista sensació del deixar de respirar una nena de dos anys a casa de la amiga on anava a jugar. Teníem 7 anys- Va ser un misteri tan gran...que no es  podia empassar, la tristesa de la família al estiu quan s'anava  a viure al camp i  les  coronetes de flors  que es feien  per tots sants.

 El primer impacte emocional és en el tros d’espill del començament mateix. "Ho havia  fet". Un home s'havia tret la vida. Reflexa les imatges de quan al poble algú s'havia tirat al canal, o penjat d'una arbre. El poble quedava impactat i la canalla  no sabíem ben bé que passava. Es veu a traves dels anys que es un degoteig constant, algú decideix anar-se’n deixant el misteri al seu voltant. A les persones properes queda el dubte de si haguessis pogut fer alguna cosa, ajudar a temps...però qui sap si han estat tan valents de triar  el seu moment de marxar. 

 Va tornar el record de la tronca de nadal, cagant tarrons i pixant vi blanc, sembla que eren costums de sempre, on els grans se ho passaven encara millor que els petits, tan il·lusionats, tan innocents. 

 La ilussiò de les retrobades amb les famílies de fòra, quan venien per celebracions, els de Begues, la  Bonanova, Argentona u Mataro era tot un temps màgic que al acabar donava tristor. 

 Fos on fos la severitat de les escoles, on no podíem parlar, era semblant. Així com  els càstigs o alguna bufetada inevitable quan ens agafaven ganes de riure sense saber perquè,  u ens enviàvem paperets amb continguts innocentment indecents.  Un dels albarots amb riatlles va ser  al llegir al tercer llibre d'aprendre'n  la paraula "culos" al començament de línia. A puro d' amenaces i perill de bufetades li vam ensenyar a la mestra, que ens va explicar molt solemnement   com era continuació de la línia anterior on començava la paraula  "obsta-" amb una ratlleta  que vol dir que continua.

 En un trosset de mirall,  es troba la lògica infantil de sempre, on "la calle Latassa"   tenia que ser la "calle del vaso", com als primers  escrits  posàvem "tenemos dos gatos y un goso",  la cua tenia que ser les calces de la somera, o la pell tenia que ser la pella.

 Com es evident a cada vidre  trencat  si hi veu una imatge pròpia.
 Una surt de cap per avall: Que valents i emprenedors van ser els pares del autor, deixant terres i poble, canviant de vida pels fills. En el nostre cas, això era impossible,  érem els fills els que teníem el destí  marcat d'haver  de marxar a casa de familiars a Catalunya  a guanyar-nos la vida. Això si, sempre ens van fer anar a l’escola  fins a la edat  que tocava, i inclús  van fer cas a la mestra per que un grupet féssim el batxillerat. 

En un tros d'espill ben gran, es reflexa la lluita de la Universitat de Saragossa per una democràcia , i es retorna la imatge de la de Barcelona amb la mateixa actitud. Assemblees, reunions, ocupacions... no es que fossin il·legals -no ha havia cap llei al respecte-, eren clandestines, tota actitud de lluita política estava prohibida i la Universitat es tancava de tant en tant  ocupada per la policia. 

Per això es profundament indignant que després de molta lluita amb risc, una transició,  una normalització de tots el partits, una Constitució redactada per tot el ventall de mentalitats i aprovada pel poble,  molts que se ho han trobat tot fet ,acusen de règims anterior als que no pensen com ells. 
Que mes voldriem, que hi hagués la capacitat de dialeg  i consens d'aquell temps per posar les coses al día.

 Presentació del llibre a Sabadell

J. Motis P